L’Any Internacional de la Patata

La mitologia inca diu que el Déu Viracocha va crear, a part del sol, la lluna i les estrelles, l’agricultura. Va enviar a la terra els seus dos fills, perquè estudiessin i classifiquessin totes les plantes que hi creixien. Després van ensenyar a la gent a llaurar i cultivar perquè a la gent no els faltés mai l’aliment.

El cultiu de la patata s’adhiu a la perfecció amb aquesta història. Ha simbolitzat un dels aliments de supervivència per excel·lència. El seu cultiu sostenible i la seva simplicitat a tots nivells, no només en el cultiu, sinó també en la seva conservació, a la cuina i en el gust, la converteixen en l’aliment que produeix més elements nutritius en menys temps. Les patates de cicle llarg necessiten 5 mesos de cultiu, mentre que les de cicle curt, amb 3 mesos en tenen prou. És la mínima expressió de cultiu.

Serà per això que la patata, al final, sempre ha acabat sent la “salvació” dels pobles en períodes de fam.

El seu cultiu es coneix des de fa 8000 anys a la cordillera dels Andes, prop del llac Titicaca. De fet, només al continent americà existeixen unes 200 espècies de patates silvestres. La seguretat alimentària que oferia la patata, juntament amb el blat de moro, va afavorir l’aparició de la civilització Hurari.

Pizarro va descorbrir la patata el s XVI durant la invasió d’Amèrica, i la va portar a Europa on, la primera rebuda, no va ser gaire entusiasta. Era un aliment desconegut, el seu planter és tòxic -no en va la patata és una solanàcia, és a dir, que conté solanina, una substància tòxica present en poques quantitats, que es destrueix amb la cocció-. Inicialment a Europa la patata era l’aliment dels porcs i dels presos.

No va ser fins el s XVIII que es va estendre el seu consum de forma habitual, forçat pel període de fam que va devastar gran part d’Europa. A França el científic Parmentier va aconseguir declarar la patata comestible -d’aquí el terme gastronòmic parmentier, que fa al·lusió a la presència de patata en una preparació culinària-, i a Prússia Frederic el Gran va ordenar el cultiu de patates com a assegurança per les males collites de cereals. Al s XIX ja era un aliment bàsic al nord del continent. A Irlanda es va convertir pràcticament en aliment exclusiu, degut a la poca alternativa alimentària -d’aquí la denominada “fam de la patata irlandesa”, en la que van morir un milió de persones degut a la destrucció dels cultius de patates per una malaltia causada per un fong-.

Però no acaba aquí la història de la patata com a abastiment alimentari. Després de la II Guerra Mundial es van estendre els seus cultius arreu d’Alemanya, Gran Bretanya i Polònia.  I també va tenir un paper important durant la posguerra espanyola.

A la dècada dels 60 es transporta el cultiu de la patata als països en desenvolupament: Índia, Xina, Àfrica.

Així doncs la patata contribueix al cumpliment del primer objectiu de Desenvolupament del Mil·leni: Erradicar la pobresa extrema i la gana. Conscienciar sobre aquest fet és una de les metes que es planteja l’Any Internacional de la Patata (AIP) a partir de les activitats nacionals, regionals i mundials, i de la conferència internacional que es duran a terme durant aquest any 2008.

L’AIP ha estat declarat per la ONU, i es va inaugurar l’octubre de l’any passat, amb L’objectiu principal de és promoure el desenvolupament sostenible del sistema de producció de patata i de la indústria de la patata, i augmentar el benestar dels productors i dels consumidors.

El seu contingut important en hidrats de carbó complexes - midó en un 18%- i el mínim aport de greix - 0,2%-, la converteixen en una de les fonts energètiques més ideals. Les coccions al vapor, microones, forn o bullides en fan un aliment de fàcil digestió i amb infinitat d’aplicacions: com a primer plat o com a guarnició, amb peix, carn, amb verdures, ous o amb formatge. No oblideu que no són els hidrats de carbó de la patata els causants dels quilos de més, sinó allò amb què ens les mengem. Que vagi de gust!